Ojos de Brujo i el model d'autogestió (Pol Santandreu)

El magnífic grup Ojos de Brujo, del qual em declaro seguidor des dels seus inicis ha anunciat la seva imminent dissolució. El grup es va formar fa una quinzena d’anys i s’erigia com a un model d’autogestió, on tots els components, i n’eren uns quants, decidien l’estratègia de manera consensuada a través de reunions on tots participaven, des dels líders més visibles fins als que realitzaven les tasques més a l’ombra, com responsables de so o il•luminació.

Aquest model d’autogestió, similar al que en el mon de l’empresa s’estableix en les cooperatives és el que, segons el propi grup, els ha portat a la dissolució. Segons declaracions d’en Ramón Giménez, un dels fundadors del grup, “hem fracasat davant el sistema, en la nostra impermeabilitat econòmica. Som mals empresaris: ens pensavem que podiem autogestionar el grup i el negoci, y degut a no saber torejar la crisi de la indústria ens hem omplert de deutes”.

La seva cantant Marina, que al contrari que Giménez segueix en el grup per afrontar la seva darrera gira abans de la separació, comenta que “hi ha un NIF i darrera estem alguns i altres no”, evidenciant d’aquesta manera que els problemes neixen de desavinences en el model de gestió.

El resultat és que bona part dels components inicials no participen ja en el grup y critiquen els seus darrers treballs, entre ells el darrer disc, Corriente Vital, editat, al contrari que els anteriors autoproduïts, per la multinacional Warner.

Mentrestant, un altre dels seus fundadors, ja escindit del grup fa anys, Dani Macaco, triomfa amb el seu projecte personal de la mà de multinacionals com EMI.

Malauradament, per culpa d’un model de gestió que semblava ideal i feiem servir com a model, ha fracassat un projecte altament acceptat pel mercat.