DINERS
Polítiques de dividends
La rendibilitat que obté un accionista pels seus títols es calcula atenent dues vies: la plusvàlua o minusvàlua del títol en el moment de la seva venda i pels dividends percebuts durant el període de titularitat de les accions. Ens centrarem en la política de dividends.
Les formes més habituals del pagament de dividends –encara que no exclusives- són:
a) Devolució de reserves de lliure disposició.
b) Reducció del valor nominal del títol, amb devolució de la diferència al seu tenidor.
c) Adquisició pel mateix emissor d'accions pròpies –autocartera- i amortització. Aquesta última operació implica que en reduir el nombre d'accions i mantenir la quantitat destinada de dividends, la retribució per títol és més alta.
El factor condicionant comú i indispensable per aplicar qualsevol d'aquestes polítiques és que l'emissor ha de disposar de la liquiditat necessària.
En moments de gran volatilitat com l'actual, un criteri que condiciona la política de dividends de l'emissor consisteix a mantenir la rendibilitat per sobre de la que s'obtindria invertint en renda fixa, amb la finalitat d'estimular l'inversor. A més, aquest incentiu també ha de preveure una prima de risc per a l'accionista segons el moment econòmic, el sector, els resultats i la incertesa del futur.
Així, si els bons d'Estat a cinc anys es retribueixen al 3,727% (6-8-10), un alt percentatge de les empreses de l'Íbex-35 ofereixen uns dividends superiors a aquesta rendibilitat. Per exemple, a BME, Banc Popular i FCC la rendibilitat sobre dividend suposa al voltant dl 8%; a Telefónica i Iberdrola està comprès en una franja del 8% al 7%, i a Criteria, Santander i ACS estan molt pròximes al 7%.
EL ‘PAY-OUT'.
Un concepte relacionat amb la política de dividends és el pay-out, -part dels beneficis nets-. Aquest criteri és molt variable en funció de cada empresa, i pot abastar un arc comprès entre el 30% i el 70%. Fins i tot en certs casos pot superar el 100%, cosa que implica destinar a dividends unes reserves disponibles. Aquesta decisió exigeix disposar d'un alt grau de liquiditat o, en cas contrari, recórrer a palanquejar-se per fer efectiu el dividend. Òbviament, com més gran sigui el pay-out menor serà la possibilitat d'autofinançament, la qual cosa suposa la necessitat d'una estratègia de finançament adequat a les inversions i a la demanda de recursos per al creixement.
Alguns exemples de polítiques de pay-out els constitueixen Telecinco -118%-, Acerinox -84%- i el grup dels grans bancs la forquilla dels quals està compresa entre el 48% i el 53%
BENEFICI PER ACCIÓ.
Un altre concepte financer sobre la política de dividends és el benefici per acció (BPA). Per exemple, amb independència dels resultats obtinguts o previstos, de les 119 signatures que componen el mercat continu, un terç han mantingut el dividend, la qual cosa indica les preferències estratègiques per sobre d'una política ortodoxa en matèria d'equilibri financer.
Altre aspecte a destacar consisteix a amortitzar accions amb la finalitat de reduir el pastís de repartiment, i oferir així un increment de benefici per acció com a estímul per a l'accionista.
Anunciar la política i data de pagament del dividend amb la màxima antelació possible exerceix un efecte de retenció d'accions per part dels posseïdors, i per tant una menor volatilitat a borsa per l'increment de la demanda. No obstant això, aquesta situació es corregeix una vegada pagat el dividend, és a dir, excupó,situació en la qual es troba un títol valor els drets del qual s'instrumenten a través del lliurament de cupons, una vegada que aquests han estat exercits i per l'efecte correcció produït pels especuladors.
EL ‘FREE FLOAT'.
Finalment, un altre aspecte important relacionat amb les polítiques de dividends és el free float, que correspon a la part d'accions d'una companyia en poder d'accionistes no estables, és a dir, que circula lliurement pels mercats borsaris.
Segons la grandària del pastís que correspongui al free float, serà més oportuna o convenient una política de dividends o una altra. Segons dades de la CNMV, el 30 de juliol 16 empreses de l'Íbex-35 presentaven un free float ajustat del 100%; vuit, del 80%; dos, del 60%, i la resta, per sota del 40%.
La raó és molt simple. Segons les motivacions del sector estable, com més gran sigui aquest, els dividends estan menys condicionats a la situació contrària, és a dir, quan el free float és molt ampli.
La política de dividends sol obeir a diverses motivacions, unes comunes a totes les empreses, d'altres a les seves característiques específiques i, en general, a l'estratègia en matèria de finançament, en què destaca: a) idiosincràsia de l'accionariat, b) el free float (previsió de beneficis futurs), c) el profit warning d) les polítiques adoptades per empreses competidores, e) moment conjuntural del sector i f) moviments de concentracions empresarials.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada