Optimismo en la banca. Eliseu Santandreu a Avui-El Punt 9-3.

2012: MAL AÑO PARA LA BANCA

Los seis primeros bancos españoles (Santander, BBVA, CaixaBank, Bankinter, Sabadell y Popular) experimentaron el pasado 2012 una caída media de su beneficio del 82% con respecto al año 2011. Todos ellos provisionaron en total 34.727 millones lo que supuso un incremento del 71,1% con respecto al año anterior. Esa cifra está muy cercana a los 40.000 millones de euros que el sector obtuvo de Bruselas para sanear las Cajas de Ahorro.

Esa media docena de bancos obtuvo del BCE la cifra de 161.330 millones de euros que contrasta con la suma del valor bursátil total de esas entidades que, en fecha 22 de febrero pasado era de 129.567 millones de euros, es decir, recibieron, en su conjunto 31.700 millones más que su valor bursátil, lo cual da una idea de su enorme magnitud.

TIEMPO DE EUFORIA

Los Presidentes de los principales bancos españoles ven el futuro con mayor optimismo y apuestan por una progresiva recuperación. Sostienen que a finales del presente año se producirá un cambio de tendencia en la economía y que 2014 será el ejercicio en que se consolide la mejoría en el repunte del Producto Interior Bruto (PIB),

Como si se hubieran puesto de acuerdo previamente, han coincidido recientemente en lanzar un mensaje de optimismo. Han afirmado  unánimemente que, si bien el pasado 2012 fue un año para olvidar, el actual 2013 será un excelente año, aunque todos ellos han recalcado que no hay que bajar la guardia y proseguir en las reformas estructurales, porque el peligro de una recaída está latente. Como elementos para el optimismo apuntan el aumento de la confianza por parte de los mercados que prestan dinero; la reducción del déficit fiscal; la confirmación en el mantenimiento del euro y superávit en la balanza comercial.

.

Negocios ejemplares. Eliseu Santandreu a Expansión el 7-3.

Cuando hacemos referencia a empresas centenarias catalanas solemos señalar a Codorniu, Freixenet, Banco Sabadell, Damm, Grupo Roca, Puig o Grupo Catalana entre otras. Sin embargo, olvidamos a muchos comercios emblemáticos de los cuales Barcelona puede presumir y enorgullecerse.

Invito al lector a que, aprovechando un paseo por Barcelona, observe las placas que figuran ante las puertas de muchos comercios en las cuales destaca la antigüedad del local. Quedará gratamente sorprendido.

Acotando el paseo a la Rambla, Plá de la Boqueria, calle Nou de la Rambla y el Raval, sin ánimo de publicidad y admitiendo, por supuesto, que no figuren todas, caben destacar: Pastelería Escrivá esquina calle Petxina de 1829; Granja Viader en la calle Xuclá de 1870; la Farmacia Carme de la calle del Carmen de 1883; Zapatería Ampurdanesa de Nou de la Rambla de 1845; Camisería Saúco del Pla de la Boqueria de 1820 o, en el barrio de Sans, Óptica Gantzer de 1899 o Ferretería Porxas también de 1899.

.

Tesoreros. Eliseu Santandreu en Expansión 18-2.

Una de las decisiones más difíciles y comprometidas para cualquier alto responsable de una organización, empresa o ente, consiste en la designación del responsable del control del dinero, se le denomine director financiero, contable o tesorero, ya que esa persona dispondrá de toda la información de la empresa en lo que hace referencia al trasiego de dinero, documentos bancarios, recibos, relaciones con terceros, relaciones con terceros y, si existiera la caja “B”.

Toda persona que ostente ese cargo debe estar mucho más controlada por sus superiores jerárquicos que el resto del equipo directivo. Asimismo, un  profesional ético en esta disciplina suele agradecer y valorar que su gestión sea ratificada por un estrato superior que se interese y valide la misma. Con frecuencia muchos responsables exigen la realización de una auditoria interna y externa a fin de que su función quede ratificada.

Ahora que están de moda algunos desmanes y escándalos presuntamente cometidos por ciertos tesoreros puede resultar oportuno recordar la importancia de ese cargo así como su servidumbre con respecto a estamentos superiores.

.

Banesto, "Requiescat in pace". Eliseu Santandreu a l'Avui-El Punt 9-2.

Banesto, ‘Requiescat in pace'

09/02/13 02:00 - SANTANDREU CONSULTORS - ELISEU SANTANDREU

Sucursal del Banesto, absorbit per Banco Santander.Foto: REUTER.

1

La presidència de Mario Conde va estar prenyada d'irregularitats i pràctiques de dubtosa legalitat, la qual cosa va conduir a la destitució de tot el consell d'administració i Mario Conde va ser condemnat pel Tribunal Suprem a 20 anys de presó després de descobrir-se un forat patrimonial que es va quantificar en més de 605.000 milions de pessetes, l'equivalent a uns 3.600 milions d'euros

Amb l'absorció de Banesto –conjuntament amb Banif- pel Santander ha desaparegut un banc emblemàtic després de 111 anys d'existència. Aquí es comenta què va ser i què li suposa al Santander aquesta operació.

El 28 de gener de 1856 es va crear a Madrid la Sociedad General de Crédito Mobiliario Español amb la finalitat de cobrir el dèficit pressupostari del govern d'Espanya mitjançant adquisicions de deute públic, i per a la concessió de crèdits a empreses públiques.

El 1900, a causa de la repatriació de les antigues colònies americanes, es va liquidar l'esmentada societat i es va fundar el Banco Español de Crédito, conegut pel seu acrònim, Banesto, creat l'1 de maig de 1902 amb un capital social de 20 milions de pessetes representat per 80.000 accions de 259 pessetes de valor nominal. El promotor del banc va ser un grup francès presidit per Gustavo Pereire juntament amb un grup d'inversors espanyols.

El seu naixement va suposar un paper essencial i un protagonisme en el desenvolupament industrial espanyol. En aquest mateix any es van fundar també els bancs Hispano Americano, Vizcaya i, a Barcelona, la família Novell obrí una Casa de Banca que es convertiria en el Banco Atlántico.

Des de la seva fundació, ha protagonitzat una trentena de fusions, la qual cosa li va permetre absorbir altres entitats com Banco de Vitoria, Banca Coca, Banca Garriga Nogués, Banco de Oviedo, Banco de Burgos i Banco Comercial de Valencia.

.

Involución. Eliseu Santandreu en Expansión el 21 de enero.

El diccionario define el término involución como aquel proceso de detención o regresión de los hechos sociales, políticos y económicos. Una de las consecuencias que dejará la actual crisis será la involución, lo cual nos obligará a desempolvar muchos usos, costumbres, hábitos y prácticas que regían en la década de los años 60 del siglo pasado, antes de producirse el milagro español. Esas nuevas costumbres no serán coyunturales. Habremos de acostumbrarnos a ellas porque nunca más viviremos como lo hicimos antes del 2008.

Deberemos consumir menos electricidad que cuando la despilfarrábamos. Haciendo un parangón con la forma de vida de la época citada, habremos de acostumbrarnos a inutilizar uno o dos de los cuatro o cinco televisores que suelen haber en toda vivienda, adquiridos durante la euforia económica. Para ahorrar en calefacción, además de las mantas correspondientes nos habremos de cubrir en la cama, añadiendo ropa de calle

Con independencia de los períodos de sequía, el consumo doméstico de agua deberá restringirse al máximo dado que el precio del metro cúbico será más caro que un menú de lujo. En las fuentes públicas deberá manar agua potable para que la gente pueda llenar cubos y botijos para uso. La ducha diaria deberá eliminarse para hacerlo cada tres días. Quizás sería un buen momento para que las autoridades se plantearan reabrir los baños públicos.

.

Pol Santandreu col·labora en el nou llibre de l'ACCID de Finances Corporatives

Les finances corporatives tenen com a principal objectiu elevar el valor de l'empresa i, per tant, el de les accions que integren el capital social. Per a això, han de trobar un equilibri adequat entre els subobjetius de rendibilitat, risc i liquiditat. La rendibilitat persegueix aconseguir el màxim rendiment de les inversions efectuades, el risc al seu torn està íntimament relacionat amb la rendibilitat ja que a més rendibilitat més risc i viceversa. Pel que es refereix al nivell de liquiditat, mantenir un nivell adequat permet poder afrontar els diferents compromisos de pagament, la qual cosa és imprescindible perquè l'empresa pugui funcionar amb normalitat.

En aquest número abordem alguns dels temes clau relacionats amb les finances corporatives com són la selecció d'inversions, el finançament de les finances corporatives, les reestructuracions empresarials, la valoració d'empresa, la política de dividends o el govern corporatiu.

.

Màsters, sacrifici o gaudi?. Pol Santandreu a l'Avui-El Punt el 19-1.

Economia

Màsters, sacrifici o gaudi?

19/01/13 02:00 - SANTANDREU CONSULTORS - POL SANTANDREU

Una estudiant de màster

1

Si fer un màster ha estat un sacrifici per a un participant, quina capacitat tindrà aquest per afrontar els exigents problemes reals amb què es trobarà ?

El darrer any, com és habitual, he tingut el plaer d'assistir a diverses cerimònies de graduació de les diferents business schools, amb les que col·laboro. Com s'acostuma a fer en aquest tipus d'esdeveniments, una sèrie de personalitats lligades a la institució i al món empresarial, així com alguns alumnes que es graduen, fan una sèrie de parlaments, i un d'ells fa una xerrada sobre un tema d'actualitat.

La majoria d'aquestes intervencions inclouen en alguna de les seves parts una al·legoria de l'esforç que ha comportat el curs i el sacrifici al qual s'han sotmès al llarg de les sessions de classes, treballs i projectes que han hagut de realitzar al llarg dels darrers mesos.

Aquest mateix discurs tenim la tendència a explotar-lo els professors quan fem les sessions inaugurals dels cursos i assegurem que els alumnes s'hauran de sacrificar per poder tirar endavant el curs i superar aquesta etapa de formació tan exigent.

Evidentment, aquest tipus de cursos exigeixen un esforç i una tenacitat si volem treure'n el màxim partit. Tanmateix, també exigeix un esforç llegir un llibre, i no per això ho identifiquem amb un sacrifici, sinó més aviat amb el plaer i l'oci. El mateix podríem dir d'anar a esquiar, fer surf, pujar una muntanya, tocar un instrument o cuinar un bon plat, entre moltes altres activitats que fem quan tenim temps lliure.

Fer qualsevol de les activitats que he esmentat requereix una bona inversió de temps –ningú pensa que esdevindrà un bon cuiner en tres hores-, certes dosis de patiment físic –llevar-se d'hora per anar a la muntanya el dia de festa o entrar al mar en ple hivern-, o psicològic –molt més senzill mirar un programa de teleescombraria que llegir un bon llibre–.

Tot i així, quan planifiquem un cap de setmana per anar amb els amics o la família a la muntanya, no els fem asseure al sofà i els fem un sermó sobre el sacrifici que comportarà llevar-se d'hora, fer un viatge de tres hores en cotxe per sinuoses carreteres, menjar un entrepà remullit per dinar o dormir en un refugi sentint els roncs del veí desconegut. El que fem és explicar el pla amb gran entusiasme i intentar encomanar la nostra il·lusió als altres.

.