Economia
Màsters, sacrifici o gaudi?
Si fer un màster ha estat un sacrifici per a un participant, quina capacitat tindrà aquest per afrontar els exigents problemes reals amb què es trobarà ?
El darrer any, com és habitual, he tingut el plaer d'assistir a diverses cerimònies de graduació de les diferents business schools, amb les que col·laboro. Com s'acostuma a fer en aquest tipus d'esdeveniments, una sèrie de personalitats lligades a la institució i al món empresarial, així com alguns alumnes que es graduen, fan una sèrie de parlaments, i un d'ells fa una xerrada sobre un tema d'actualitat.
La majoria d'aquestes intervencions inclouen en alguna de les seves parts una al·legoria de l'esforç que ha comportat el curs i el sacrifici al qual s'han sotmès al llarg de les sessions de classes, treballs i projectes que han hagut de realitzar al llarg dels darrers mesos.
Aquest mateix discurs tenim la tendència a explotar-lo els professors quan fem les sessions inaugurals dels cursos i assegurem que els alumnes s'hauran de sacrificar per poder tirar endavant el curs i superar aquesta etapa de formació tan exigent.
Evidentment, aquest tipus de cursos exigeixen un esforç i una tenacitat si volem treure'n el màxim partit. Tanmateix, també exigeix un esforç llegir un llibre, i no per això ho identifiquem amb un sacrifici, sinó més aviat amb el plaer i l'oci. El mateix podríem dir d'anar a esquiar, fer surf, pujar una muntanya, tocar un instrument o cuinar un bon plat, entre moltes altres activitats que fem quan tenim temps lliure.
Fer qualsevol de les activitats que he esmentat requereix una bona inversió de temps –ningú pensa que esdevindrà un bon cuiner en tres hores-, certes dosis de patiment físic –llevar-se d'hora per anar a la muntanya el dia de festa o entrar al mar en ple hivern-, o psicològic –molt més senzill mirar un programa de teleescombraria que llegir un bon llibre–.
Tot i així, quan planifiquem un cap de setmana per anar amb els amics o la família a la muntanya, no els fem asseure al sofà i els fem un sermó sobre el sacrifici que comportarà llevar-se d'hora, fer un viatge de tres hores en cotxe per sinuoses carreteres, menjar un entrepà remullit per dinar o dormir en un refugi sentint els roncs del veí desconegut. El que fem és explicar el pla amb gran entusiasme i intentar encomanar la nostra il·lusió als altres.
Amb això vull fer la reflexió que potser ha arribat el moment en què els qui ens dediquem al món de la formació de directius deixem de parlar de fer un màster com un sacrifici i en parlem identificant-ho amb una activitat que el que ha de produir al participant –i al professor- és una sensació de plaer i de gaudi. Hi ha res millor que una persona inquieta amb el que passa en el seu entorn i motivada en el seu creixement personal i professional pugui assistir a unes sessions en què es tracten temes com l'estratègia empresarial, les habilitats directives, el lideratge, l'emprenedoria o les alternatives per finançar un projecte, entre d'altres? Què més divertit i enriquidor que enfocar una problemàtica casuística des de quaranta punts de vista diferents per, després d'establir una apassionant discussió extreure'n unes alternatives de solució?
D'altra banda, si realment fer un màster ha estat un sacrifici per a un participant, quina capacitat tindrà aquest per afrontar els exigents problemes reals amb què es trobarà en la realitat de la direcció empresarial?
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada