Molt poc temps abans del desmantellament de les caixes d'estalvi, l'opinió pública estava dividida entre els qui opinaven que la seva desaparició era el triomf de la banca per quedar-se-les i, si així succeís, es perdria alguna cosa molt important: l'obra social. D'altra banda, hi havia els que opinaven que resultava molt sospitós que en només quatre anys les caixes obrissin a l'Estat espanyol més de 3.500 sucursals d'entitats financeres i la plantilla s'incrementés en 18.530 persones, per captar quota de mercat dels bancs. Aquest creixement va venir propiciat per l'enorme demanda d'hipoteques que atorgaven sense exigir gaires requisits.
El degoteig de notícies sobre les caixes d'estalvis ha anat fent aflorar forats multimilionaris, suspensió o alentiment de les dotacions a obres socials i tancament a la concessió de crèdits, que han produït la indignació de les classes mitjanes i baixes que creien gairebé religiosament en la seva caixa de sempre, quan el delegat o apoderat de confiança gairebé formava part de la família, incapaç d'enganyar-los com feien els bancs. Es tractava d'un col·lectiu de persones de mitjana o avançada edat que confessava al delegat de la seva oficina els seus problemes familiars, de quants estalvi disposava, on invertir per al dia de la jubilació, fins i tot consells sobre decisions testamentàries.
En només quatre anys, aquests valors s'han prostituït i transformat a vigilar minuciosament els extractes perquè no carreguin més del convingut, llegir amb lupa la lletra petita de qualsevol document vinculant, que no apliquin comissions excessives i fins i tot abusives, o en desesper per no poder recuperar el que li van aconsellar i va resultar ser una simple estafa.