En llenguatge col·loquial, diem que algú s’apalanca quan s’acomoda a una situació a la seva “zona de confort”, que se’n diu en psicologia. Aquest apalancament implica adaptar-se a unes rutines, sense canviar massa coses i sense assumir gaires riscos.
El confinament en què estem immersos com a resultat de la pandèmia que estem vivint ha provocat que moltes empreses, en no poder oferir els seus productes i serveis, hagin generat fortes pèrdues i necessitin finançament per cobrir aquest forat. Aquest finançament ha de venir d’aportacions de capital per part d’accionistes, d’ajuts a fons perdut per part d’administracions o bé de nou deute. En aquesta darrera línia, les administracions públiques estan oferint línies de finançament a través de les entitats financeres.
Les organitzacions -les que poden i tenen accés a aquestes línies-, en la mesura que no saben fins quan duraran els efectes de la caiguda de les vendes, es cobreixen les espatlles demanant al màxim de deute possible.
Els actuals baixos costos del finançament fan que moltes empreses demanin més del que les seves previsions més pessimistes fan suposar. Això no presenta cap problema en si mateix, tret que, posteriorment, s’oblidi el sentit de la decisió presa.
Les empreses han de fer servir el deute per compensar les pèrdues, però han de ser capaces d’adaptar els seus models de negoci, per tal que funcionin en un futur immediat i siguin capaços de generar els fluxos de caixa suficients que permetin el pagament d’aquest deute i la viabilitat del mateix.
Si el deute que es demana és massa gran, es pot caure en l’apalancament (l’acomodament) en la presa de decisions. I aquest fet pot ser molt perillós. El deute ha d’ajudar –com els respiradors ajuden als malalts de Covid-19-, però les organitzacions han de prendre les decisions estratègiques que els permetin sortir d’aquesta crisi.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada