El diumenge a Televisió de Catalunya vàrem tenir l’oportunitat de veure en directe el debat entre els candidats a la presidència a la Generalitat de Catalunya. El debat era entre aquells candidats que, en l’actual composició del Parlament, en tenen representació.
Sense entrar a valorar els continguts polítics i les idees dels candidats, m’agradaria fer-ne una valoració personal del paper de cadascun d’ells , així com posar-ne una nota.
Artur Mas va sortir-se’n prou bé de les crítiques que li engegaven sobretot els candidats col·locats a l’altra banda de la taula (Montilla, Sánchez Camacho i Rivera). Les respostes eren ambigües o poc concretes, però la poca habilitat dels interlocutors per demanar més precisió li va permetre oferir una imatge guanyadora, en part perquè la taula sencera, inclòs Montilla, així el tractaven. Un xic cínic i alliçonador, va treure de polleguera el candidat Montilla al final del debat.
José Montilla va ser indubtablement el mes fluix. Dubtava en totes les seves intervencions, mostrava nervis, s’encallava constantment i va perdre els papers repetidament. No constestava les al·lusions que li feien i quan ho intentava no se’n sortia. Però el pitjor va ser sortir al debat com a perdedor de les eleccions i centrar-se en exigir-li a Mas que expliqués amb qui faria coalició, donant d’aquesta manera les eleccions com a perdudes anticipadament.
Joan Puigcercós va estar bé. Clar en les intervencions, contundent i expressiu. Va mostrar les seves dots oratòries i no va perdre els nervis davant les constants interrupcions a què el sotmetien altres candidats. Va ser benèvol en les contres, potser conscient de que possiblement tindrà un paper decissiu en la investidura del proper president.
Alicia Sánchez Camacho va parlar bé. Concreta en les intervencions inicials, va anar perdent en la mesura que els altres candidats, inclòs Rivera, li feien retrets. El pitjor moment va ser quan va imitar l’estratègia de Rivera i va canviar l’idioma de la intervenció, mostrant poca creativitat dialèctica. Va acabar amb nervis.
Joan Herrera també ho va fer bé. Més punyent que anteriorment, no va dubtar en enfrontar-se amb tots els altres candidats, menys amb Puigcercós. Va ser, probablement, el més ben documentat. Parlava amb ritme. Potser es va repetir massa.
Albert Rivera va començar molt bé. Clar, concís, explicava la visió del seu partit sobre els temes que el moderador proposava. Però va anar perdent mentre avançava el debat. La segona part va ser nefasta. Va interrompre els altres, es repetia constantment i no aportava res. Va acabar nerviós i amb retrets de tothom per la seva manera d’actuar.
Per ordre de millor a pitjor valoraria Puigcercós, seguit d’Herrera i Mas, tots tres aprovats. Camacho i Rivera un 4 cadascun i per darrera de tot, amb un suspens rotund José Montilla.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada