diumenge, 13 de febrer de 2011

Obsolescència programada. Per Marc Santandreu

Ara fa ja uns dies, primer a TV3 i després a TVE* han passat un reportatge sobre la obsolescència programada. Ens expliquen, i es presenten probes, sobre les pràctiques d'algunes empreses que treballen perquè els seus productes tinguin una vida determinada, sempre per sota de la realment possible segons la tècnica disponible.

L'obsolescència dels productes es basa en que no és viable econòmicament mantenir alguns processos productius en massa, si es vénen productes de vida molt llarga.

Així doncs, es tracta d'una estratègia per mantenir la producció a tot drap, sempre prioritzant el benefici immediat i no pas una estratègia de viabilitat a llarg termini. El que potser és realment greu, és que sembla que és un concepte universalitzat, utilitzat per moltes grans companyies des de fa força temps.

Empreses com Philips, Osram i altres fins i tot van crear associacions per controlar la vida de les seves bombetes. Originalment partien de productes amb una vida de mes de 2500 hores, obligant-se a fer probes estadístiques per controlar que els nous productes no duressin més de 1000 hores, amb sancions econòmiques molt importants en cas d'incompliment.




Que les impressores de tinta o els ordinadors tinguin problemes per durar més de tres o quatre anys és sospitós, i tots hem pensat alguna vegada que alguna cosa hi ha d'haver perquè no puguin durar més. A partir de les dades exposades, ara ja queda ben clar que algunes impressores sí porten un xip, amb un comptador que inutilitza el funcionament de la màquina, ja que la tinta consumida durant les neteges dels capçals podria sobreeixir.

Com sempre, al assabentar-nos d'aquestes animalades quedem tot sorpresos i fins i tot indignats quan, sense adonar-nos, l'obsolescència ja no està en aquestes pràctiques de sabotatge maldestre. L'obsolescència ja es troba programada en els nostres cervells; ja han aconseguit que siguem nosaltres els que hem interioritzat aquesta necessitat de canvi i consum no racional.

Ara, tenim ganes de canviar de cotxe quan només hem fet 100.000 km i quan el vam comprar amb el convenciment de que podia fer sense cap problema 200.000 i amb algunes reparacions, relativament econòmiques, mes de 400.000. I si no,que els ho diguin als cubans o a la majoria de països africans.